Aquest nucli històric es pot distingir perfectament de les ampliacions i moments de creixement que va viure el poble del Molar pels seus carrerons estrets i l’aspecte de les cases, que són testimoni del naixement del poble. L’edifici més destacat del conjunt és l’església de Sant Roc i Sant Isidre (BCIL), d’estil neoclàssic. Al centre de l’arc de mig punt de la porta es troba una representació de l’escut del Molar, una mola.

I és que el nom del poble -Molar- molt segurament es deu a la pedra de gres vermella que s’extreu del terme i que era, en moments passats, un material òptim per a fer moles d’esmolar, entre d’altres eines.

En un primer moment l’església medieval (ja desapareguda) va ser dedicada a la Verge del Roser, però a partir del 1700 es comença a parlar de l’església de Sant Roc i Sant Isidre, de Masos del Molar. En documents que es conserven del moment s’esmenta com s’havia edificat una església a l’esplanada on, anteriorment, es feia missa a l’aire lliure, així com la necessitat d’un sacerdot, ja que la població havia crescut, i de construir un nou temple perquè l’antic, amb parets de tàpia, amenaça ruïna.

Si parlem d’un poble que neix en època medieval, l’estil arquitectònic de l’església no es correspondria en cap mesura a l’època inicial. L’església que es coneix avui en dia es construeix el 1788 (alçada per uns paletes de la Fatarella), malauradament un incendi va afectar una part de l’edifici i va cremar l’altar la nit de Reis de 1901. Va ser refeta pels habitants del poble, però en pocs anys va tornar a patir una altra desgràcia, ja que bona part dels materials de l’interior (l’altar i les imatges) van ser cremats durant la Guerra Civil, el juliol de 1936.

Fins al moment de la Guerra Civil hi havia la Capella del Roser (imatge inferior pàgina) amb un altar per la Verge del Roser, recordant l’advocacia original del temple. Actualment l’altar principal presenta una triple advocacia: Sant Roc, ja que va arribar la pesta a la població a l’època de construcció de l’església i aquest sant s’invoca com a protector contra la pesta i epidèmies diverses, Sant Isidre, patró dels llauradors, un personatge necessari i omnipresent en el món rural català, i Santa Bàrbara, patrona dels miners, que ens parla del període industrial de la població entre els segles XIX i XX. 

Al voltant de l’església podem veure les cases més antigues del nucli del Molar: Cal Bargalló, Cal Vilanova, Cal Claro Vell, Cal Coco, Cal Coco Vell i Cal Pinyana. Aquestes estaven agrupades, inicialment, al voltant d’aquella església-ermita medieval ja desapareguda, situada on es troba una actual arcada apuntada (“el matadero”) a la plaça del lateral de l’església. 

Cal Bargalló (BCIL), aquesta casa pairal, així com les altres construccions de la Plaça Major, formen el conjunt més antic del nucli urbà. Sembla que haurien estat les cases d’aquells parcers* del Molar que treballaven les terres que els haurien cedit (temporalment, és clar) els diferents senyors en possessió del terme. Aquesta casa, a diferència d’altres del nucli antic, encara conserva la construcció original (del segle XIV). És més, a l’entrada de la casa hi ha una fornícula on es guarda una imatge policromada, de fusta, de la Mare de Déu del Roser, amb el nen Jesús als braços (no se sap si és l’original que es traslladà a la casa durant la Guerra Civil, com afirmà la propietària de la casa, o si és una còpia). 

Cal Vilanova, popularment es diu que aquesta és la casa que va donar origen al nucli antic. És, encara, on ara es troba el bar-restaurant de Lo Rebost Del Molar, fent cantonada amb la carretera i el carrer de nom Avinguda Vilanova.  

Cal Claro (BCIL) és una edificació de l’any 1892, vora l’església, que presenta la data i les inicials G-R (Gertrudis Rofes) en ferro forjat a la porta principal. Comparteix nom amb una de les primeres cases del poble: Cal Claro Vell (actualment conegut com el Perxe, seu del Centre Quim Soler). Aquesta coincidència de noms es deu al fet que la vídua de la família es va bastir una casa nova, justament en el moment en què la fil·loxera començava a fer estralls a la comarca. Es va construir amb una barreja d’estils, mantenint característiques tradicionals, com l’entresol, però amb una presència de les noves tendències constructives del moment. 

Cal Claro Vell o El Perxe era, doncs, una de les construccions més antigues del poble que, a la vegada, presenta una de les configuracions més curioses. El carrer passa per sota de la casa, ja que aquesta s’estén amb un perxe o porxo, connectant-se amb l’edifici del seu davant. La casa actual ocupa l’espai que havia estat, en el passat, l’estable, la pallissa, el corral i el celler de Cal Claro Vell. El perxe que uneix els dos edificis hauria connectat, doncs, l’edifici principal de l’altra banda de carrer amb els espais annexos d’ús i servei, la qual cosa ens parla d’un conjunt de gran importància per a l’època en la qual es va construir, una casa pairal de pes dins El Molar. 

Cal Coco (BCIL) és una casa senyorial, amb data de 1835. També es coneix com a Cal Sant Antoni per una llegenda del poble que conta com un monjo d’Escaladei fuig amb els tresors, arran de la desamortització, i en arribar al Molar la mula que el duia cau exhausta, el monjo exclama -Sant Antoni!- i roman al Molar on basteix la casa. L’existència de Cal Coco Vell ens parla del creixement de la població a partir de 1800 i com les antigues cases medievals queden petites. Actualment Cal Coco Vell es troba en ruïnes, unes restes que encara ocupen el seu lloc original davant de l’església del poble i contigu a Cal Bargalló.

Cal Pinyana, a l’actual Carrer Major, també va ser una de les cases més antigues del poble i, malgrat que es troba força reformada, encara s’hi poden veure l’anella per a lligar el bestiar a la façana, les finestres arcades de les golfes o la coronació de rajola sortint del capdamunt de l’edifici. 

Altar del Roser a l'interior de l'església del Molar. Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929. Biblioteca de Catalunya.

* Parcers, aquells que treballen una terra sota un contracte de parceria. És a dir, pagesos que gestionen les terres d’un “senyor” a canvi d’un pagament de part del producte. 

- Es poden consultar els arxius en línia amb les fotografies antigues del poble a: Un poble en imatges (amb fotografies cedides pels veïns i veïnes del Molar) i Calaix.Gencat (arxiu en línia de la Generalitat). -

Textos: Maria Garcia Barberà

Fotografia en color: Ajuntament del Molar. / Fotografia interior església: Biblioteca de Catalunya